(44) "NOVEZANO - LANOVES": PRECEDENTS ROMANS A SANT LLORENÇ DE MORUNYS ? ----
Si repassem els primers i més antics documents referits al cenobi de Sant Llorenç trobarem la següent evolució pel que fa els topònims utilitzats:
971: “in locum quod dicitur Novezano”
992: “Sancti Laurentii cenobii” i “Sancti Laurentii de Marunis”
997: “Sancti Laurencii cenobii qui est fundatus in valle Lordense, in loco que
dicitur Lanoves
1001: “in terra Sancti Laurencii”
1008: “Marunios”
1019: “monasterium Sancti Laurentii”
1040: “Sancti Laurentii de Novezano o de Maruniis”
1050: “Sancti Laurencii cenobii”
1054: “in vila Nuvazani”
1064: “Sancti Laurentii cenobii qui est situs in valle Lordense vel in villa vocitata
Novezana”
1068: “Sancto Laurencio cenobii qui est fundatus in valle Lordensi”
1084: “Sancti Laurentii cenobii, quod es situm in valle Lordense, vel villa
vocitata Novezana”
A partir de 1084 desapareix de la documentació el nom Novezano, el qual en aquells moments no era sinó producte d’un vell record, quedant substituït (amb variants) per la força del topònim Marunys o Morunys que reflectia, com hem apuntat a 'article anterior, una evidència contínuament visibilitzada com era l’escalinata de feixes i murs de pedra seca que deuria ocupar les vessants sud i oest del turó al cap del qual s’alçava l’església i monestir.
Fixem-nos ara com dues de les mencions del segle X (971 i 997) es refereixen a Novezano o Lanoves com un “lloc”, un punt geogràfic concret. Aquest seria el lloc ocupat pel cenobi que era conegut per dues paraules (Novezano o Lanoves) amb una mateixa arrel: Noves. Evitarem caure en la temptació d’agafar-nos al significat de “Noves” en el sentit de nou o recent en contraposició de vell o antic. En canvi, explorant casos semblants trobem el topònim Noves i Les Anoves a dos llocs de l’Alt Urgell situats a prop del camí romà que pujava des de Lleida a la Cerdanya resseguint el curs del riu Segre. Un altre cas, és el d’un lloc, Ad Novas, emplaçat a la via romana que unia Tarragona i Lleida, i que ve citat com una mansió en un document redactat al segle III (Itinerario Antonino) on hi consten totes les rutes de l’imperi romà. També a Itàlia, a la via Appia, es localitzen uns llocs anomenats Novanensis i Novas. Amb tot això volem indicar que el nom Novas no era estrany en època romana i que sovint apareix documentat al costat de vies o camins antics, potser referint-se a instal·lacions al servei dels viatgers transeünts de tals rutes.
En el nostre cas, “Novezano” es trobava junt al vell camí de Cardona als Pirineus, la importància del qual justificà més endavant la construcció medieval del pont de Vall-llonga. A més, molt proper a “Novezano” es trobava la derivació que menava a Berga per l’est, i a Solsona cap a l’oest. Finalment cal remarcar que la posició geogràfica de “Novezano” era quasi equidistant dels quatre llocs que definien l’origen i destí dels camins esmentats.
Amb tot plegat podem fonamentar la hipòtesi consistent en què “Novezano” funcionaria ja en època romana o tardo romana com un lloc de serveis per transeünts i bestiar en una xarxa de camins en la qual ocupava un punt central o quasi equidistant entre els orígens i destinacions. No és incompatible amb aquesta funció que “Novezano” fos també el punt central d’una vil·la entesa en el sentit alt medieval de la paraula, és a dir, un districte rural amb explotacions agrícoles i població dispersa al seu voltant. En aquest sentit, quadraria bé la troballa d’una mà de marbre d’aparença romana apareguda en desfer un sostre de la rectoria de Sant Llorenç el 1967 i que podria ser l’únic vestigi conservat de les runes del lloc Novezano - Lanoves. El professor Manuel Riu atribueix aquesta mà a la deessa Ceres, patrona de l’agricultura i protectora del creixement dels cereals, i la situa cronològicament al segle IV (“El monestir de Sant Llorenç de Morunys als segle X i XI”, a Urgellia, volum V, pàgina 159). Per la nostra part, afegim el testimoni del vilatà Sr. Joan Sala que recorda l’aparició, fa una cinquantena d’anys, d’un parell de monedes d’aparença romana en una feixa que limitava amb el camí que des de la vila menava al Monegal.
Doncs bé, situats ja a finals del segle VIII i en mig del nou ambient carolingi, els porxos, corrals, magatzems que configuraven l’antic lloc de “Novezano” es deurien trobar en ruïnes i s’aprofitaren aquestes per bastir-hi el primer cenobi dedicat a Sant Llorenç. De fet, no és aquest un fet inusual. Tenim el cas del cenobi de Sant Pere de Casserres (Berguedà) i el monestir de Santa Maria de Vallverd, a Balaguer, edificats sobre restes romanes, tal com han confirmat excavacions arqueològiques recents.
Edificat el cenobi de Sant Llorenç, degué ser immediata la colonització o revitalització agrícola del seu entorn més immediat i aparegueren els “morunys” és a dir, les terrasses que circumval·larien pels cantons sud i oest el turó del cenobi. A la vegada que amb el temps s’aniria consolidant l’explotació monacal de terres agrícoles més planes, extenses i un xic més apartades del cenobi, tornant a la fisonomia paisatgística d’una vil·la rural. Potser és deguda a aquesta circumstància que els documents de la segona meitat del segle XI (1054, 1064, 1084) ja no parlen del “lloc” Novezano, sinó de la VIL·LA Novezana quan es refereixen al punt lloc on està situat el monestir de Sant Llorenç. Més endavant, al segle XIII, seria l’extensió d’aquesta vil·la la que donaria lloc al petit terme del poble de Sant Llorenç.
A partir de 1084 desapareix de la documentació el nom Novezano que en aquells moments no era sinó producte d’un vell record, quedant substituït (amb variants) per la força del topònim Marunys o Morunys que reflectia una evidència contínuament constatable com era l’escalinata de feixes i murs de pedra seca que com hem apuntat abans deuria ocupar les vessants sud i oest del turó al cap del qual s’alçava l’església i monestir.
Motius no en falten doncs, per atorgar antecedents molt antics, potser romans, al lloc ocupat avui dia per la vila de Morunys.