(43) SOBRE EL SIGNIFICAT DE LA PARAULA "MORUNYS"---
Dediquem el present article a explorar el
significat del nom Morunys, el topònim que des del segle X acompanya al de Sant
Llorenç a fi de designar primerament el monestir i després la vila. No sempre
però, ha sigut així de forma exclusiva, sinó que en els documents més antics
dels segles X i XI s’utilitzen dos noms per identificar el monestir: “marunys” (amb variants) i “Novezano” que era el nom que rebia una
vil·la agrària tardo romana estesa al centre de la Vall de Sant Llorenç
existent anteriorment a la construcció de l’església romànica i del monestir.
Durant el segle XI es nota una evolució creixent del primer nom en detriment del segon, cosa lògica perquè les terres a les quals aquest es referia sofriren un canvi d’estatus: passaren de ser una propietat civil d’origen comtal (l’antiga Novezano) a una propietat monacal. És interessant veure com queda citat el priorat de Sant Llorenç a l’acta de consagració de l’abadia de Tavèrnoles (1040) de la qual en depenia: Sant Llorenç de Novezano o de Maruniis” , amb la qual cosa queda clar que un i l’altre topònim es referien al mateix lloc. En el segle XII és ja majoritari el nom “Marunys” i no serà fins el XV que quedi consolidat l’actual Morunys.
Doncs bé, amb aquest rerefons, han estat diverses les interpretacions que se’n han fet de Morunys. Des de que seria el nom d’un tipus de vinya, o bé d’un arbre talment com una morera, o un derivat del nom d’algun personatge. S’ha arribat a plantejar també la hipòtesi que pugui procedir de la paraula aràbiga “al-marún” traduïda com “el lloc ple de boscos”. Però tot això s’ha de posar en qüestió a la llum de noves aportacions i anàlisis.
Als anys 90’s començaren a ser editats els volums que recollien més de seixanta anys de treball del filòleg Joan Corominas durant els quals estudià centenars de milers de noms de lloc per determinar-ne l’origen i el significat. La monumental obra es titula “Onomasticon Cataloniae” i en el volum V (pàg. 409-411) hi surt un ampli estudi del nom Morunys i derivats.
Joan Corominas conclou que aquest, era un nom comú d’origen preromà, localitzat al nord, al prepirineu català i aragonès, amb un significat proper a “MUNT DE PEDRES” i relacionat sempre amb paratges rocosos o pedregosos. A prop de Biescas (Osca), Corominas encara trobà qui en la parla nadiua local li parlava d’un “marueño; un montón de piedras de poca altura recogidas en los campos” i que quan el munt s’enfonsava, la gent cridava: ya se ha esmoriñau !”
No cal insistir massa en la relació que hi ha entre les paraules “marueño” “esmoriñau” i “moruñs o morunys” i com d’escaient és el significat recollit per Coromines en relació a les pedregoses terres locals. Per tal de precisar una mica més, ens atreviríem a pensar que localment el nom “marunys” amb la seva arrel “mar” o “mur” derivà cap un significat relacionat amb els murs o les parets de pedra seca que subjectaven les innumerables terrasses necessàries per a convertir les pendents en terres cultivables.
Quan abans de 1297 el poble no existia encara, ens hem d’imaginar l’església i el monestir alçats dalt d’un turó que pel sud baixava abruptament cap a l’Era Nova i per l'oest cap a l'actual plaça del Mur. Tota aquesta pendent estaria també esglaonada i sustentada per parets de pedra tal com suggereixen els diferents nivells dels carrers del casc antic.
I pot ser que amb el temps el significat del nom “morunys”
servís per anomenar la feixa que fa d’esgraó entre dues parets de pedra seca
perquè era l’element amb més valor utilitari. Tocant a la vila pel sector del
sud - oest tenim una partida anomenada ancestralment “les Morunyedes” que no és
sinó una successió de terrasses o feixes esglaonades per mitja de murs de pedra
seca, de les quals encara se’n veuen vestigis. Si les “Morunyedes” eren una
agrupació de “morunys” el significat d’aquesta paraula no pot ser altre que la
feixa subjectada pel mur de pedra seca. En aquest sentit tenim una referència datada el 1043 molt significativa a Documentos lingüísticos catalanes, doc 137-VIII. En aquest document s'esmenten els límits de diverses propietats al lloc de Montfalcó (La Segarra) i per la part oriental els donants diuen que el límit "ascendit per ipsos marunos que nos vobis monstravimus". O sigui que el limit pujava pels marunys, cosa coherent amb l'escalinata de feixes i murs que com a interpretació atribuïm a la paraula maruny.
Sembla clar també que “el maruny” era una paraula corrent, un nom comú, que la gent de mil anys enrere convertí en un nom propi que identificava perfectament el paratge del monestir i la vila de Sant Llorenç. De 1589, hem localitzat una dona dels Torrents, de nom Candia Tarrés, que encara utilitzava la paraula com un nom comú. Ella arrendava un tros de boïga que: “...pel cap de munt afronta amb un MARUNY...” tal com quedà registrat en el llibre del batlle. I datada el 1640 hem localitzat un document de Montcalp on es parla de una peça de terra anomenada “les morunyedes”, la qual cosa indica que com a nom comú que era, la paraula morunys no era exclusiva de Sant Llorenç.
Les terrasses i les parets de pedra han estat fins fa poc temps l’element més característic del paisatge del poble i rodalies. Ho confirmen les tres fotografies antigues amb que acompanyem el present escrit. La primera fotografia correspon a les terrasses dels Emprius enllaçant amb la zona de Santa Creu. A la segona es pot veure la vessant sud del turó del Puit esglaonat, mentre que a la tercera fotografia s’intueix tota la vall de Sant Llorenç com si fos una gran escalinata de feixes.
És una llàstima que les parets de pedra, que segons creiem, donen nom al poble, es vagin perdent subsumides per la malesa i el deteriorament.
 |
| Vessant sud del turó del Puit esglaonat |
 |
| S'intueix tota la Vall de Sant Llorenç plena de feixes esglaonades |
.................................................
Pel que fa el nom “Novezano”
pot ser que provingui de temps tardo romans. A aquesta hipòtesis hi dedicarem un
proper article.
..................................................