(24) ANY 1870: INAUGURACIÓ DEL RECONSTRUÏT SANTUARI DE LORD I TRASLLAT DE LA VERGE.
Prèviament, però, la imatge de la Verge havia estat rescatada d’entre les runes i allotjada a la parròquia de Sant Llorenç de Morunys. Malgrat la destrucció del santuari, la devoció popular continuava ben viva, com també el sentiment que l’altaret parroquial no era sinó un lloc provisional a l’espera que la Verge pogués tornar algun dia dalt la muntanya de Lord, a la seva casa de sempre.
Amb aquest propòsit i després d’alguns intents vilatans, fou finalment el senyor Esteve Monegal (*), benefactor nadiu de Sant Llorenç, qui acabà adquirint els terrenys a l’Estat, costejant a més, la reconstrucció del santuari i de la casa adjunta. Les obres duraren tres anys, entre 1867 i 1870, i el nou temple fou inaugurat en mig d’un seguit de solemnitats que començaren el 16 d’agost de 1870. El vespre d’aquell dia s’abillà la imatge amb els vestits de gala i es col·locà a l’altar major de la parròquia, per tal que durant tres dies pogués ser honorada pels vilatans.
El dia 19, l’últim de l’estada de la Verge a Morunys, se celebrà al matí un ofici solemne amb música, i al vespre la imatge sortí pels carrers de la vila en una gran processó d’acomiadament. Per tal de descriure el seguici, millor serà deixar parlar el citat butlletí del bisbat. Diu així: “... Puesta la sagrada imagen en las vistosísimas andas compuestas para su traslación al Santuario, recorrió todas las calles en brillante procesión, a la que concurrieron más de cien hachas, dos músicas, el clero, además del magnífico Ayuntamiento. La población se iluminó profusamente y en todas las calles del tránsito, que estaban adornadas con colgaduras, arcos de verdes ramajes, banderas, templetes y capillitas, la imagen era saludada con fuego graneado de fusileria. Por la noche, las dos músicas recorrieron todas las calles tocando escogidas piezas...”
L’endemà, dia 20 d’agost de 1870, de bon matí, la població tant de Morunys com de divuit poblets més de la comarca, es mobilitzà per acompanyar el trasllat de la Verge al santuari reconstruït: “... desde muy de madrugada se oyeron en todas direcciones tiros y nutridas salvas de fusileria que apenas cesaron en toda la mañana mientras la sagrada imagen era conducida a su monte santo.” Els seguicis dels pobles es reuniren a Morunys i d’allà partí la gran i bigarrada processó portant la imatge de la Verge cap al seu santuari: “... todos con sus gonfalones, estandartes, cruces, cofradias, pàrrocos y demás clero, alcaldes, ayuntamientos y multitud de devotos, una buena parte de ellos con luces. Algunos vimos con su música particular, en otros observamos coros de niños y niñas vestidos de ángeles y vírgenes ...”
Durant el camí de pujada es desfermà una tempesta d’aigua que obligà els portadors haver de cobrir improvisadament la imatge de la Verge. Aquesta, a la porta del santuari, fou rebuda pel Governador eclesiàstic de la diòcesi (Solsona era llavors seu vacant): “... Así que la imagen entró en la iglesia y mientras se fueron quitando las telas que los acompañantes habian proporcionado para cubrir la imagen cuando empezara a llover, las músicas tocaron la marcha real y se entonó el Ave Maria Stella...”
En aquest punt, el relat del butlletí del bisbat aporta un detall destacable. Resulta que entre els portadors que entraren la imatge al temple hi havia sis antics soldats de la primera guerra carlina que havien combatut a la sagnant batalla (desembre de 1835- gener de 1836) a la mateixa mola de Lord:“...tres que habiendo pertenecido al ejército carlista estuvieron sitiados en aquella peña, y otros tres del partido opuesto que estaban prisioneros en ella, cuando fué tomado y entregado a las llamas el edificio en 1836.” Es veu que tals homes, temps enrere enemics, s’abraçaren reconciliats plorant davant tot hom. En aquell moment havia de començar encara la tercera guerra carlina (entre 1872-1876), la qual, volem suposar, no pertorbà l’ànim conciliatori d’aquests homes segurament farts, com tanta i tanta gent, de les guerres i violències del segle XIX.
Foren doncs, aquests singulars portadors els que pujaren la Verge al cambril i la col·locaren definitivament en el seu tron. Tot seguit, amb l’església atapeïda de gent, començaren “a toda música...” els divins oficis. A l’hora s’organitzà una prèdica des del balcó de l’hostatgeria dirigida a la gentada que no havia pogut entrar al temple: “..a pesar que continuava la lluvia, que no cesó hasta la una de la tarde...” Després de dinar, ja s’anaren organitzant les processons de retorn a cada lloc.
Però pels vilatans de Sant Llorenç, en arribar al poble, encara els hi quedava alguna emoció més. Diu el relat del bisbat : “... el mismo dia por la tarde, se alzó en San Lorenzo un globo aereoestático y a las nueve de la noche se disparó un hermoso castillo de fuegos artificiales que no habia podido dispararse en el Santuario a causa del estado de la atmósfera...”
El 1881, onze anys després d’aquests actes, el santuari fou cedit a una comunitat de frares trapencs que hi residí durant dos anys. Explicarem aquest episodi en una propera entrada al blog.
........................................................................
(*) Esteve Monegal i Soler fou el pare de l’empresari i polític Josep Monegal i Nogués, propietari des de 1893 de la colònia tèxtil Monegal de Casserres, i alcalde de Barcelona el 1903.
..................................................................................
El present article correspon a un text revistat i modificat que originàriament fou presentat en el full parroquial "El Campanar" de Sant Llorenç de Morunys, els mesos de gener i febrer de 2011.