(21) SANTA EULÀLIA DE LES CASES DE POSADA
En aquest lloc el paisatge és certament privilegiat; la mola de Lord, el tossal i les inclinades parets de Vall-llonga, els Bastets, més els cingles de Busa per la part del sud-est, configuren un excepcional escenari , actualment una mica deslluït per l’escàs -esperem que sigui ocasional- nivell d’aigua del pantà de la Llosa.
L’antiguitat del lloc de Posada ve avalat per les dades documentades existents sobre l’església de Santa Eulàlia. En un document de 997 ja apareix el topònim Posada i el caràcter parroquial de l’església amb un termenat que limitava per una banda amb Busa, per l’altra amb “Chanallo”(algun autor ho tradueix per Canalda però crec que s’ha d’interpretar com "Chavallo", és a dir, el Cavall, lloc que geogràficament s’avé molt més que no pas Canalda), per la tercera banda Fenarals (sota el Codò) i per la quarta banda per “Lena de Arnallo” que s’identifica amb la Serra de les Valls. Mitjançant el document del que parlem, el comte d’Urgell, Armengol I, donà l’església de Posada al cenobi de Sant Llorenç de Morunys, el qual en aquesta data encara no era benedictí.
A l’acta de consagració de l’abadia de Tavèrnoles de 1040, l’església surt esmentada ja amb l’advocació de Santa Eulàlia com a pertanyent al monestir (ara ja sí benedictí) de Sant Llorenç. Tornem a veure citada l’església de Posada en la visita arquebisbal de 1312 (vegi’s l’entrada a aquest blog del dia 14 de setembre), i si ens traslladem al 1423 sabem que en aquest any el rector de Santa Eulàlia era Mn. Antoni Rossinyol, del qual encara hi ha una làpida encastada en un mur del claustre del temple de Sant Llorenç.
El 1778, el rector Anton Llobet rebé
instruccions per fer una consueta. El document, conservat a l’arxiu parroquial
de Sant Llorenç, explica els costums que es practicaven a Posada: Al maig se
celebrava la festa del Roser amb una solemne processó cada diumenge. A més,
tots els diumenges des de Santa Creu de maig fins a Sta. Creu de setembre el
capellà amb els fidels reunits beneïen el terme des del padró del fossar. El
dia de Santa Eulàlia (el 10 de desembre) se celebraven dues misses i el dia 17
de novembre, festivitat de Sant Iscle i Victòria, se’n celebrava una a la
sufragània de Tolten. La nit de Nadal el rector cantava las matines i celebrava
la missa del gall a l’església parroquial, després pujava a Casa Llobeta a dir
la missa de l’alba a Sant Iscle. Curiosament també se celebrava la festivitat
de Santa Paula el 26 de gener com a recordatori de la parroquiana difunta Paula
Casas Vilasaló que havia deixat un censal a benefici de la celebració. Per
setmana santa el rector sortia a donar el salpàs rebent una dotzena d’ous de
cada casa i mitja dotzena si es tractava d’una “barraca”. Un punt de la
consueta diu que és costum fer dir una missa “per lo eiximent de casa de les
recents paridas”, és a dir quan una nova mare sortia de casa havent acabat el
període considerat com de “purificació.”
El temple de Sta. Eulàlia que ha arribat fins els nostres dies és el resultat de moltes reformes. Amb elles, ha perdut ben bé les traces romàniques originàries (excepte alguns detalls, com per exemple, la ferramenta de la porta d’entrada). En l’edifici actual destaca la torreta del campanar que fou edificada l’any 1867, i les dues capelles laterals: la de la dreta s’edificà el 1780 i fou dedicada al Roser, mentre que la de l’esquerra correspon al Sant Crist i fou construïda el 1794. Així doncs, la fesomia actual de l’església ve determinada sobre tot per un seguit d’obres realitzades entre els segles XVIII i XIX.
Pel que fa el mobiliari litúrgic, podem dir que, el modern, té a veure tot ell amb els escultors Pujol de Sant Llorenç. L’altar del Roser, encara existent, fou construït el 1780 i pintat el 1808, mentre que l’altar del Sant Crist fou fet el 1796. L’escultor Francesc Pujol intervingué a l’altar major l'any 1820 incorporant-hi quatre imatges que li havien estat encarregades. Una d’elles era la patrona santa Eulàlia que presidia l’altar major. Avui en dia, al cimal de dit altar encara es pot apreciar un plafó rodó amb la figura esculpida de la Mare de Déu amb el Nen, obrada pel citat escultor Pujol. Això i la carcassa buida d’imatges de l’altar del Roser, és l’únic mobiliari litúrgic que resta dins l’església.
A l’any 1845 el terme parroquial de Posada encara era habitat per 102 feligresos inclosos els pertanyents a l'església sufragània de Sant Iscle de Tolten que fou suprimida el 1897. El despoblament i vicissituds posteriors feren que l’església de Santa Eulàlia arribés a finals del segle XX força deteriorada, cosa que justificà unes obres de restauració realitzades durant 2009 i 2010 durant les quals s’eliminà la sagristia guanyant el temple en simplicitat i simetria.
El desembre de 2016 se celebrà la festa de Santa Eulàlia, però fou un fet ocasional; l’esdeveniment no ha tingut continuïtat. Malgrat tot, l’indret on s’aixeca l’església, uns plans entre les cases Altes i Baixes de Posada, no ha perdut animació ni concurrència degut a l’actual orientació recreativa i d’oci d’aquestes dues antigues masies.
En una propera entrada al blog parlarem de les cases i masos que configuraven antigament el terme parroquial de les Cases de Posada.
