(15) SOBRE LA DATA DE CONSAGRACIÓ DE L'ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS
L’any 1923 la vila de Sant Llorenç rebé la visita del president de la Mancomunitat de Catalunya, el Sr. Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Probablement en la seva visita tractà temes civils propis del càrrec, però allò que sabem de segur és que a més, visità l’església i n’aixecà plànols.
Això no és estrany. Puig i Cadafalch era arquitecte, i com a expert en art romànic duia a terme una tasca investigadora, sobre tot al Pirineu, que el portà a publicar llibres que encara són referents avui en dia.
El rector Vicenç Casals, que exercí a Sant Llorenç entre 1910 i 1940, deixà constància de l’il·lustre visita anotant-la en una llibreta. A continuació el prevere escrigué: “la iglesia, de estilo románico, data del 1040. El ara del altar mayor es un recordatorio de la consagración de la iglesia, lleno de firmas de asistentes a tan solemne acto.” Sens dubte aquesta explicació li fou tramesa al rector per l’expert visitant. En Puig Cadafalch es degué fixar en l’ara (desapareguda des de 1936) i entre tal informació i el seu ull expert sobre els detalls arquitectònics del temple, acabà per datar-lo l’any 1040.
A part d’aquesta opinió, plenament autoritzada, tenim una altre via per aproximar-nos a la data de construcció i consagració del temple de Morunys. Es tracta del testament d’Arnau Mir de Tost, ja comentat a l’anterior entrada del blog de 28 d’agost, on -recordem-ho- consta una deixa a l’església de Sant Llorenç i dona la noticia que hi té la filla Sanxa sepultada. Arnau i la seva muller Arsenda contragueren matrimoni cap el 1032. Primer nasqué el fill Arnau i després la filla Sanxa (que es deia com l’àvia materna). La nena degué arribar al món cap el 1035 i morí aviat, però no de naixement perquè tenia béns propis assignats (l’alou d’Olius), cosa que ens acosta al 1038-1040 com a data de la seva mort i enterrament en un lloc eclesial que ja havia de ser consagrat.
Però des de quan ho estava de consagrat ? No podia fer massa temps que ho estès. El 1019 es constitueix a Sant Llorenç la comunitat benedictina, la consolidació de la qual requeriria un cert temps: tres, cinc anys? Suposem que l’estímul per la construcció de la nova església romànica es produeix cap el 1025. A partir d’aquest moment, els treballs de construcció podrien haver durat 12 - 15 anys? (se sap que la construcció de la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, molt més ambiciosa arquitectònicament que la de Sant Llorenç, durà uns 20 anys).
Tornant a Sant Llorenç, podríem suposar doncs que l’obra estigués ben acabada cap el 1040, però tenim un indici que ens diu que l’església funcionava des d’un cert temps abans. En un testament conservat a l’Arxiu Diocesà de Solsona, datat al 1037, (A. Llorens, Urgelia XI 1992-1993. Els documents del segle X i XI de l’arxiu capitular de Solsona. p. 376) hi figuren diversos llegats. Un d’ells, referit a Sant Llorenç, diu: Et ipsum aulodem de ipsa Tapia remaneat ad Sanct Laurencii cenobi solidum post obitum de matre sua et in vitua sua donet mater sua 2 libras de cera ad Sancti Laurencii. És a dir, donarà l’alou de Tapia a l’església de Sant Llorenç després de la mort de la mare del testador, la qual, durant la seva vida ja ha donat 2 lliures de cera suposadament per la lluminària de la mateixa església. O sigui que, pel que sembla, el temple funcionava litúrgicament ja abans de 1037 potser estant encara en construcció, per bé que en la etapa final.
El 1035 és el moment en què Arnau Mir de Tost completa la seva influència a la Vall de Lord mitjançant una convinença pactada entre 1030 i 1035 (M. Riu, Urgellia 1982, El monestir de Sant Llorenç de Morunys, p. 179) amb el bisbe Guadall de Barcelona, el qual cedeix a Arnau la possessió dels castells de la Vall. Aquest seria el moment més matiner a partir del qual es podria produir la consagració de la nostra església, oimés quan en el mateix any pren possessió com a bisbe d’Urgell Eribau, vescomte de Cardona, parent llunyà de Guadall i estret amic d’Arnau Mir. Així doncs, seria a partir de 1035 que tenim tots els ingredients a punt per possibilitar la consagració de la nostra església en una època de grans consagracions: 1032: el monestir de Ripoll; 1035: el monestir de la Portella; 1040: la nova catedral d’Urgell, el monestir de Tavèrnoles i l’església de Sant Martí de Tost. Dintre d’aquesta llista, la proposta del present escrit és incloure la consagració, a mans del bisbe Eribau, de Sant Llorenç de Morunys cap el 1036-1037, just abans de l’enterrament de Sança, la filla d’Arnau, que es degué produir cap el 1038.