(18) EL MONESTIR DE SANT LLORENÇ A LES VISITES PASTORALS DE 1312-1315
La tesi, tal com diu el mateix autor, és el resultat de la transcripció i estudi d’una visita arquebisbal al bisbat d’Urgell efectuada per l’arquebisbe de Tarragona a través d’un delegat diocesà que actuava en nom seu. En realitat es tracta d’una sèrie de dues visites consecutives: la primera el 1312-1313 i la segona el 1315. El delegat en el bisbat d’Urgell fou el canonge de la catedral Galceran Sacosta, personatge molt conegut a Manresa quan més tard exerciria com a bisbe de Vic entre 1328 i 1345. El document original de la visita arquebisbal es troba a l’Arxiu Episcopal de Vic. El primer volum de la tesi es dedica a l’estudi del bisbat d’Urgell a inicis del XIV, així com a presentar els objectius i metodologia de la visita pastoral i les conclusions obtingudes. En el segon volum hi trobarem la transcripció en llatí de les actes que aixecaven els visitadors en cada església o monestir que visitaven. I és aquí on entra en joc la nostra curiositat per conèixer quines notícies es desprenen de les visites a Sant Llorenç de Morunys en una data tan matinera per la història de la vila com el 1312-1315, només setze anys abans del pacte entre el prior del monestir i el vescomte de Cardona (1297) que facilità el poblament i desenvolupament de la vila.
Primerament presentarem les actes de les visites, traduïdes al català des del llatí tal com venen reproduïdes a la tesi esmentada. Al final de l'article exposarem les conclusions.
Els topònims que no haguem traduït seran presentats en cursiva.
....................................................................................
Visita del 4 abril 1313 al monestir de Sant Llorenç (p. 412, tesi op. cit.)
I dit visitant advertí als dits clergues i procurador que els admetessin. I com que no volgueren rebre el mateix visitant, va manar als clergues i al procurador en virtut de la santa obediència i sota la pena d'excomunió que els volia infligir llevat que complissin el que manava des d'ara fins al proper dijous després del diumenge.
Així doncs, haurien de pagar els drets que els correspon a raó de la visita que s’ha impedit, per tal que tanmateix rebin el dit visitant per fer-hi una visita, altrament a partir d’ara com des d’aleshores, i des d'aleshores com a partir d'ara, va sotmetre la citada església o monestir a interdicte eclesiàstic.
I aquest encàrrec fou realitzat en presència dels testimonis, el germà Raimon de Turi, monjo de sant Benet de Bages, i del prior de Castrofullito (Castellfullit) , i de dos altres.
Va pagar per dos anys 80 sous a Bonanat.
(1) El visitant era Raimon de Sant Sadurní, rector de l'església de Bagà, que actuava en nom de Galceran Sacosta, que era el delegat al bisbat d’Urgell de l’arquebisbe de Tarragona.
............................................................................................
Seguidament el visitador va citar al capellà de la parròquia de Santa Eulàlia de les Cases de Posada i va escriure la següent acta (que presentem aquí perquè té relació amb l’anterior acta referida a Sant Llorenç)
1313, 4 Abril, visita a l’església parroquial de Santa Eulàlia de Posada (p. 412, tesi abans citada)
«Posada. El mateix dia i any, l’esmentat visitant va citar el capellà de Santa Eulàlia de Posada, el qual es va presentar dient que no rebria a dit visitant ja que estava subjecte al monestir de Sant Llorenç de Merulls, que era un monestir exempt i l’església estava sotmesa a dit monestir. I dit visitant féu en tot i per tot tal com havia fet en el dit monestir de Meruyls.
I una altra capella sotmesa al dit monestir de Meruyls, que es diu Santa Maria de Lort, allà hi resideix el capellà i treballa i té rèdits; el visitant va fer com s’ha dit anteriorment.
Deu 12 sous i 6 diners»
...................................................................................
Continuem ara amb l’acta de la segona visita al monestir de Sant Llorenç.
1315 març 19. Visita al monestir de Sant Llorenç de Morunys (p. 459, tesi op. cit.)
«Sanctus Laurencius. L'any escrit abans, el 19 de març, Pere Graner (2) va visitar el monestir de Sant Llorenç de Maruyls i va trobar el mateix monestir ben parat pel que fa l'interior de l'església.
En relació a altres qüestions, va rebre els testimonis, a saber, Jaume Ferrer, Berenguer Ermengou, Bernat Rusiyol i Guillem Bertran, que es diuen feligresos locals, els quals, havent jurat i interrogats sobre el servei de l'església, van dir que estava ben fet.
Interrogats sobre la vida dels clergues, varen respondre en tot bé amb l’excepció que Jaume de Santa Eulàlia, ara vicari del dit lloc, té públicament una concubina de la qual té fills.
També varen dir que no es fa almoina tanta com solia fer-se. Preguntats per la vida dels feligresos juntament amb el vicari, aquests van respondre que Guillem de Viladarchs, Pere Comes i Guillem ces Cort i Guillem des Codol i Monetus de Viladarchs feien préstecs a usura.
En altres qüestions van dir que tot estava bé.
Va pagar a Bonanat 40 sous».
(2) Els documents de la visita no especifiquen la categoria eclesiàstica d’aquest Pere Graner que actuava com a subdelegat en nom del canonge Galceran Sacosta. pag. 168, tesi op.cit.
...................................................................................................................
Dels texts anteriors en traiem algunes conclusions:
1. Crida l’atenció la diversitat de formes amb que apareix escrit el topònim Morunys en els documents originals de la visita de 1312-1315: Meruyls, Marunys, Merullls, Maruyls ... i això en les poques ratlles de text que componen les actes de les visites. És evident la dificultat de posar per escrit el so amb què s’expressa la paraula Morunys.
2. Al 1313-1315, quan es produeixen les visites, la vila estava en fase de construcció si tenim en compte el poc temps transcorregut des de que el prior del monestir i el vescomte de Cardona havien acordat facilitar el poblament de la vila a redós del monestir. Això havia succeït “oficialment” el 1297, per bé que ja al 1283 el vescomte s’havia adreçat a vuit caps de família per tal que s’instal·lessin als patis propers al monestir. No obstant, la frase que recull la segona visita: “ [ara] no es fa almoina tanta com solia fer-se” dona la sensació que qui parla rememora una situació no pas recent sinó antiga, cosa que fa pensar en un poblament originari més vell que el que es desprèn dels documents de finals del segle XIII que conviden oficialment la vinguda de nous habitants.
3. La primera visita de 1312 no es va poder efectuar perquè el prior del monestir (que era el monjo Pere d’Aguilar, el mateix que va pactar amb el vescomte el 1297) estava absent i en aquestes circumstàncies els clergues i el procurador del prior no es varen atrevir a obrir les portes i facilitar la visita malgrat les amenaces del visitador. Però l’absència del prior no fou possiblement l’única raó per a impedir la visita, sinó que s’hi afegia la pretensió del monestir d’exercir la seva condició d’exempt, és a dir, que no depenia del bisbe sinó de Roma (tal com ho explicita el capellà de les Cases de Posada). Aquest era un conflicte que, paral·lelament a l’abadia de Tavèrnoles (de la qual depenia el priorat de Morunys), venia d’antic tancant-se de forma confusa mitjançant una concòrdia de 1268 (Vegi’s M. Riu. “La Vall de Lord a l’edat mitjana, segles XI al XV” Revista Urgellia núm. 13, 1996-1997, pag 361). Doncs bé, ara, al 1312, torna a sorgir aquest tema que ja no arribaria molt lluny en la seva virulència perquè, segons veiem, la visita de 1315 ja es va fer aparentment amb normalitat.
4. És remarcable que en ambdues visites es parli de “clergues” (residents al monestir ?) i no surti en cap cas la paraula “monjo” (monachus). Aquesta deuria ser la realitat a inicis del segle XIV: preponderància de capellans o preveres sobre monjos que, amb l’excepció del prior, tenien ja molt poca rellevància. Precisament la presència de “clergues” lliga amb la idea d’un poblament vilatà, potser poc organitzat, però existent des de feia algun temps i que requeria els serveis sagramentals i parroquials que només podien facilitar els “clergues”.
5. La identitat del vicari queda especificada en la segona visita. Es deia Jaume de Santa Eulàlia. El seu cognom revela un origen proper, de la pròpia Vall (al terme de la Corriu hi ha el mas anomenat Santa Eulàlia). L’existència del vicari reforça la idea de la transformació parroquial de l’antic cenobi benedictí de Sant Llorenç creat el 1019. En ser preguntats els testimonis per la moralitat del vicari contesten que té una concubina amb qui ha tingut fills, cosa de la qual el clergue no se n’amaga pas. Aquesta circumstància, malgrat ser perseguida (tot i que no de forma enèrgica i contundent) per la jerarquia eclesiàstica, estava força estesa en aquella època, al punt que l’autor de la tesi troba un percentatge superior al 50% de concubinatge en les dades agregades resultants de les visites al bisbat d’Urgell (tesi, op. cit. volum I, pag 289)
6. A la segona visita de 1315 el visitador va poder entrar al monestir i: «va trobar el mateix monestir ben parat pel que fa l'interior de l'església.» És una frase positiva que convida a pensar com deuria ser l’interior de l’església en aquella època tan reculada en el temps. Ens dedicarem a aquesta qüestió en un proper escrit.
7. Quan a la segona visita s’inquireix per la moralitat dels feligresos, surt el problema de la usura i es citen els noms i cognoms de cinc vilatans que la practiquen. Entre ells ens hem fixat en Guillem des Còdol perquè creiem que el 1315 és la data més matinera en què surt documentada la presència a la vila de la nissaga dels Còdol, una gent que aviat esdevindrà influent a la Vall de Lord. Per altra banda, cinc prestamistes (n’hi devia haver alguns altres no citats) actuant en una comunitat veïnal petita no és una xifra menyspreable, i això junt amb la queixa de l’almoina a la que ens referit abans, i amb la data de 1315 que assenyala el començament de les crisis alimentàries i de collites que culminarien el 1348 amb la Pesta Negra, dibuixa tot plegat un ennuvolat panorama social.
8. No és una noticia inèdita la dependència de la l’església de les Cases de Posada en relació a Sant Llorenç, cosa que tenia l’origen en una donació del comte Ermengol I al cenobi de Morunys, l’any 997. Tres cents anys més tard, el 1312, la submissió de Posada a Sant Llorenç era encara ben vigent, tal com ho explicita el capellà de les Cases de Posada al visitador en negar-li la realització de la visita.
El visitador degué ser informat sobre l’existència de la capella de Lort i també de la seva dependència a Morunys, cosa que l’inhibí de realitzar la visita però no de reclamar els drets econòmics corresponents. Fixem-nos que l'actual santuari fou definit llavors com a “capella”, indicatiu de la modèstia del temple en aquella època, per bé que ja disposava un clergue resident que treballava la terra i en treia rèdits.
.......................................................................................................................................................
Hem dedicat el present treball al monestir i església de Sant Llorenç de Morunys, però els visitadors pastorals de 1312-1315 també es presentaren a altres parròquies de la Vall de Lord, com la Coma, la Pedra, Castelltort, la Corriu, Valls i Llinars, aixecant unes breus actes de cada visita. A cadascuna d’elles hi dedicarem properament una nota.