(10) UN CONJUNT MEDIEVAL AL MUNICIPI DE LA COMA I LA PEDRA
(Revista Celsona, núm 783, 2012)
-- Una ruta preparada per la pràctica del senderisme batejada com “la ruta de les ermites” permet gaudir -a part de l’esplèndid paisatge- d’uns llocs d’interès patrimonial del municipi de la Coma i la Pedra: l’església de Sant Sadurní de la Pedra, les ermites romàniques de Sant Lleïr i de Santa Magdalena i finalment la capella dels Pasqüets i el mas del mateix nom.
Menys conegut, en canvi, és el conjunt integrat per quatre punts d’un important interès històric, situats tots ells, a prop un de l’altre, a l’entorn del riuets del Mosoll i la Ribereta. Per tal d'accedir-hi hem de sortir del nucli de la Coma pel camí que es dirigeix al cementiri vell, trobarem primerament les restes de l’antiga església de Sant Quirze, després, l’anomenada “torra del moros”, seguidament l’ermita de Sant Andreu del Racó, i per últim, la torra de la Vil·la.
EL RACÓ DEL MOSOLL
Els quatre monuments tenen dues coses en comú: primerament, la seva pertinença a l’època medieval, i en segon lloc, la seva situació en un territori originàriament controlat pels monestirs benedictins de Sant Llorenç de Morunys i de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Aquesta zona, anomenada el Racó del Mosoll i limitada pels cursos d’aigua del Mosoll i de la Ribereta, era un antic alou, potser d’origen comtal, que ja a mitjans del segle XI consta documentat com una possessió del priorat de Sant Llorenç de Morunys, cenobi depenent de l’abadia de Tavèrnoles.
Originàriament les terres degueren ser menades com un conjunt sota el control més o menys directe del monestir de Sant Llorenç. Més endavant el conjunt es fragmentà amb l’establiment de pagesos en quasi propietat, donant lloc a un grup de deu masos dels que en tenim referències documentals de començaments del segle XIV. Si bé, com a tota la Vall de Lord, el senyor eminent fou primer el comte d’Urgell i després el de Cardona, aquest, el 1304 passà la jurisdicció baixa de nou d’aquests masos a l’abat de Tavèrnoles, jurisdicció que definitivament passà al Seminari i al Bisbat d’Urgell quan el monestir benedictí de Tavèrnoles quedà clausurat a finals del segle XVI. El territori del Mosoll disposava en conseqüència de batlle propi diferent del de Pedra i Coma, situació que perdurà fins el segle XIX. Tot plegat ens ofereix doncs, un garbuix de jurisdiccions d’origen medieval operant sobre un petit territori que no supera en gaire el quilòmetre quadrat, circumstància, però, que contribueix a donar-li una especial personalitat històrica.
Passarem tot seguit a comentar els quatre monuments medievals del Racó del Mosoll, en l’ordre en què els trobarem si fem un recorregut a peu sortint de la Coma en direcció al cementiri vell.
L’ANTIGA PARRÒQUIA DE SANT QUIRZE DE LA COMA
La primera aparició documentada d’aquesta església sorgeix el 1040 a l’acta de consagració del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, document on hi consta com una possessió monacal. Fou una església creada doncs, pels benedictins per tal d’exercir funcions parroquials orientades als pobladors del Mosoll, un alou propietat -com hem dit- del priorat de Sant Llorenç de Morunys. Així, aquesta zona quedà eclesiàsticament sostreta de la dependència diocesana exercida fins llavors a través de la propera i més antiga parròquia de la Pedra.
El sorgiment cap els segles XII-XIII del petit nucli urbà de la Coma a redós d’una fortificació, refermà la condició parroquial de Sant Quirze (o Sant Quiro com figura en algun document) que quedà geogràficament equidistant dels poblaments del Mosoll i de la Coma. Des de 1642 consta l’existència de la confraria del Roser que comptava amb un altar propi. En total l’església disposava de tres altars al segle XVIII: el citat del Roser, el de sant Roc i l’altar major dedicat a la Mare de Déu del Remei.
Al segle XIX, amb el despoblament del sector del Racó del Mosoll, es considerà convenient el trasllat de la parròquia al bell mig del poblet de la Coma, amb la qual cosa el vell edifici romànic quedà abandonat. Avui dia només en romanen alguns murs en els que unes fileres de carreus estrets i allargats, constitueixen l’únic testimoni del seu origen alt-medieval.
“LA TORRA DELS MOROS”
Amb aquesta denominació popular es coneixen les restes d’un edifici civil romànic situat a uns tres-cents metres de l’església de Sant Quirze, que lògicament no té res a veure amb la invasió sarraïna del segle VIII. Es tracta d’una notable edificació dels segles XII-XIII, segurament continuadora de la casa senyorial des de la que originàriament s’administrava i menava l’alou de propietat monacal documentat ja el segle XI. Constava de dues plantes, la superior amb una galeria d’arquets de mig punt, dels que en queda el central.
Pel que fa la seva funció, podríem considerar-la com una casa forta, seu de la batllia medieval del lloc del Mosoll. Al segle XIV la trobem identificada com “casa Sant Andreu” per la seva proximitat a l’ermita del mateix nom, però llavors ja actuava simplement com un mas agrícola, la jurisdicció baixa del qual, quedà sempre en mans del cenobi de Morunys (i després, del bisbat de Solsona), malgrat els canvis de titulars jurisdiccionals que a partir de 1304 afectaren a la resta de masos del Mosoll.
L’ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DEL RACÓ
Molt a prop de la casa Sant Andreu (o “torra dels moros”) s’alça la bonica ermita romànica de Sant Andreu del Racó. Avui dia trobem el temple enrunat, amb la volta enfonsada, per bé que els murs i la capçalera quadrada aguanten precàriament i donen encara bona idea del recinte.
No fora estrany que les restes actuals -del segle XII- s’alcessin sobre una construcció anterior, preromànica, coetània dels primers temps comtals. Més endavant, propietat ja del cenobi de Sant Llorenç, l’esglesiola degué acomplir una funció parroquial auxiliar de Sant Quirze, donat l’existència d’un fossar medieval visible encara a la seves rodalies. Consta documentalment que del manteniment de l’església s’encarregava la veïna casa de Sant Andreu, i que hi hagué culte, a càrrec del rector de la Coma, fins la segona meitat del segle XIX. A partir de llavors el temple caigué en desús.
Cal destacar la presència de nombrosos murs de pedra seca entre les esglésies de Sant Quirze i de Sant Andreu. Els més propers a la primera, deuen correspondre a antigues feixes de la casa rectoral i a murs de suport de la mateixa. Las que segueixen, corresponen a feixes de la casa forta Sant Andreu, les quals en direcció est, es confonen amb les que potser pertanyien a un antic mas documentat el segle XIV denominat Meya o Maià situat molt a prop i a una cota superior a l’ermita de Sant Andreu. Tot plegat dona testimoni de l’antiga vitalitat de la zona.
LA TORRA DE LA VIL·LA
Al cap d’un centenar de metres després d’haver travessat el riuet de la Ribereta, trobem la magnífica torra de la Vil·la, alçant-se en una elevació del terreny. Es tracta d’una construcció del segles XII-XIII, amb planta baixa, tres pisos i unes golfes amb la coberta inclinada a una sola aiguavessant. Per alguns detalls constructius sembla coetània de la “torra dels moros”, amb la qual té connexió visual. També la té amb la relativament llunyana vila de Sant Llorenç, i mitjançant ella, amb la xarxa medieval de torres de guaita de la Vall de Lord.
Cal considerar doncs, que la funció de la torra de la Vil·la era servir de guaita i no tant de defensa, funció aquesta última que ja exercia el castell de la Pedra. La torra compatibilitzava aquest paper de vigilància, amb el de mas agrícola, condició amb la qual, l’edificació surt documentada per primera vegada a començaments del XIV.
Però del seu origen no se’n tenen noticies escrites. El topònim -la gent encara en diu “Villa” i no Vila- ens orienta cap a alguna característica d’aquest edifici d’utilitat en relació al conjunt del Racó del Mosoll, un territori, del qual els seus pobladors medievals en tenien una visió unitària, es a dir, una “villa” segons el concepte alt-medieval de la paraula, ja allunyat del concepte tradicional baix-romà.
La torra de la Vil·la clou doncs, un interessant conjunt d’edificacions medievals ubicades en un petit territori amb forta personalitat històrica. Per acabar-ho d’arrodonir, la presència dominant de la masia del Pujol del Racó, amb una esplèndida construcció reformada del segle XVIII, i no diguem el propi paisatge!! solcat pels dos riuets i tancat per les Roques del Minguell, fan del Racó del Mosoll, un dels punts més atractius de la Vall de Lord.