(9) NOTÍCIES DEL SEGLE XVII SOBRE EL MAS "LES SERRES"
(Revista Babau, núm 93, 2013, p 10-15)
INTRODUCCIÓ
-- A l’arxiu parroquial de Sant Llorenç de Morunys es conserva una sèrie de llibres esborranys d’actes notarials pertanyents al notari Josep Vidal que abasten un període d’una vintena d’anys, entre 1678 i 1698[1]. Tot repassant aquests documents, ens han cridat l’atenció un parell que fan referència al mas Serres i al rector de la Selva, Mn. Jaume Postils.
El primer document és datat l’any 1679 i ens mostra la precarietat econòmica en què havia caigut aquella heretat, produint-se com a resultat, un canvi de propietat a favor del prevere. El segon document, de 1680, és una memòria d’obres realitzades per Mn. Postils a la citada casa Serres, que, a més, conté força informació sobre preus i jornals cobrats pels operaris que hi intervingueren. Ambdós documents permeten aflorar uns detalls de la vida rural al terme de la Selva, a l’últim quart del tribulat segle XVII
EL MAS SERRES EL 1679
El topònim Serres és documentat des del segle XI vinculat a l’església romànica de Sant Martí situada a 1250 metres d’altitud, en uns plans de la vessant meridional de la serra de Busa. L’ermita resta inclosa dins el termenat del mas que s’ubica uns dos-cents metres més avall. L’any 1679 el seu propietari es deia Joan Serres, estava casat amb Joanna, i el fill hereu que en aquell moment no arribava als vint-i-cinc anys d’edat, era en Lluís Serres. A part de l’hereu, el matrimoni tenia un fill i quatre filles més, Joan, Maria, Magdalena,Teresa i Margarida; en conjunt doncs, els habitants de les Serres totalitzaven llavors, vuit persones com a mínim.
Tal com expressa el primer dels dos documents, els antecessors familiars d’aquestes persones posseïen la propietat des de “temps antiquíssims”. En aquell moment del segle XVII, l’heretat Serres termenava a llevant amb terres de Vilacireres de Fornells i amb la Serreta d’Espunyes, a mig dia amb terres dels Torrents i de Marsenyach, a ponent amb la Perera, i a tramuntana amb la heretat d’Ordigues. Eclesiàsticament les Serres depenia de la parròquia de Sant Climent de la Selva, i civilment, del castell o batllia de Castelló pertanyent al ducat de Cardona, el qual cobrava uns censos no pas menyspreables: vuit punyeres de forment, vuit d’ordi, i vuit més de civada, quatre càrregues de vi, tres lliures de carn i una de carn salada, tres sous en diners, i divuit més en concepte de quístia.
PROBLEMES ECONÒMICS A LES SERRES
Per causes no especificades en els documents, l’heretat de les Serres s’havia anat carregant de deutes, essent el principal creditor Mn. Jaume Postils, rector de la Selva. Aquest prevere tenia llavors trenta-quatre anys d’edat i procedia del gran mas del mateix nom proper a Tentellatge. Personalment gaudia doncs, d’una bona condició econòmica que demostrà podent prestar a en Joan Serres diverses quantitats: 550 lliures en forma de censal formalitzat feia dos anys davant un notari de Berga; 60 lliures, valor de dinou quarteres de blat que el propietari de les Serres havia hagut de comprar al prevere, i 8 lliures més “de presta graciosa”.
En total doncs, en Joan Serres devia 668 lliures al rector. Però a més, havia contret deutes amb altres pagesos de les rodalies; 70 lliures amb Mariano Boix, 24 lliures amb Pere Puig i 448 lliures més amb l’hereu Casafont. Finalment, des de 1671 devia també 48 lliures a l’església de Sant Miquel de Marcenyac.
Si sumem tots aquests deutes en resulten 1258 lliures, una quantitat molt difícil -per no dir impossible- de poder tornar amb els excedents de l’activitat normal del mas, si tenim en compte que, a més, el deute principal s’anava inflant cada any en unes seixanta lliures per interessos. Una situació insostenible.
CANVI A LA PROPIETAT DEL MAS
Com es resolgué la situació? doncs, no gaire diferent de com avui dia funciona un concurs de creditors. En Joan Serres i el seu hereu hagueren de convenir l’any 1679 la venda de la seva propietat per 1327 lliures (un xic més que el valor dels deutes) al principal creditor, Mn. Postils, deixant oberta la possibilitat de poder recomprar l’heretat al cap de quatre anys. Lògicament els venedors no ingressaren pas les 1327 lliures producte de la venda, sinó solament 79, doncs el prevere comprador, que actuava “com laica persona”, es comprometé prèviament a satisfer els deutes a tercers i a anul·lar els seus propis préstecs
Els Serres no quedaren totalment desemparats després d’aquesta operació, ja que el període de quatre anys, acabant el qual, podien exercir un dret -remotíssim, això sí- de recompra, els permeté continuar vivint i treballant al mas, però certament amb restriccions. En primer lloc,només podien utilitzar dues cambres de la casa, “una que mira a mig dia dalt la sala i l’altra baix al sol de casa, amb empriu d’entrar i eixir en dites cambres a qui dit reverent comprador faculti...”, diu el document. En segon lloc, només podien conrear la meitat de “l’hort del torrent” i tenir al corral “dos caps de bestiar gros i un tocino” que podien pasturar les herbes lliurament. Els Serres, tenien dret a sembrar una quartera de blat de sembradura, però n’havien de donar una desena part al rector; en canvi, si optaven per donar-li la sisena part, podien sembrar “tantes quarteres com volran”.
La minuciositat del document notarial arriba fins i tot a preveure el fet que el nou propietari privés als Serres de fer foc a la cuina. En aquest cas: “... que dit Sr. Rector los haja d’apariar un lloch a propòsit per a poder fer foch en dites cambres (es refereix a les dues habitacions utilitzades per la família) o en altra part...” A favor del venedor, s’establí un pacte pel qual, Mn. Postils havia de pagar la dot de les filles d’en Serres en cas de matrimoni. Però la escassa quantia del dot, pactat en només 25 lliures, és un indicador de la baixa categoria econòmica en què havia quedat situada la família Serres després de la fallida de l’heretat.
Per tal de veure el contrast amb un cas contrari, uns capítols matrimonials de 1702 estipulant el matrimoni de l’hereu de la casa Postils, indiquen que la seva futura muller arribava a la casa amb un dot de 1100 lliures sota el braç[2].
OBRES A LES SERRES: ELS OPERARIS
Un altre indicador de la decadència que el mas Serres sofria a la segona meitat del segle XVII, és la magnitud de les obres que li calgué fer a Mn. Postils immediatament després d’accedir a la propietat. És una clara senyal que la casa havia acabat deteriorada segurament perquè a l’antiga família no els hi era possible afrontar els costos de manteniment.
Doncs bé, un detall d’aquestes obres consta en un memorial datat el gener de 1680 i redactat també pel notari Vidal de Sant Llorenç de Morunys. Aquest document, el segon dels que parlàvem al començament del present escrit, ens indica que, a part d’una sèrie d'obres de millora a la casa, és construí també un nou porxo a l’era. Tot plegat costà 351 lliures, una quantitat apreciable, i fou dirigit per dos mestres de cases francesos, en Pere Vernis i Pere Baura, i un fuster de Tuixent anomenat Pere Colell. Cal dir que, els dos primers eren ja coneguts de Mn. Postils, doncs havien treballat entre 1670 i 1674, a les obres de la rectoria i reforma del temple parroquial de Sant Climent de la Selva.
Anem tot seguit a repassar algunes informacions contingudes al citat memorial d’obres. Ja hem dit que aquestes consistiren en millores i diverses reparacions a la casa i en la construcció d’un porxo. La feina durà poc més de tres mesos, segurament durant la tardor de 1679, i hi intervingueren catorze manobres treballant diferents períodes de dies. Tots ells eren jornalers o fadristerns de cases de les rodalies: Jaume Guix, Joan Castelló (àlies el Torreblanca), Josep Vilanova, Mariano Boix, Joan Moneny de Busa, Lluís Serres, Lluís Postils, Jacint Grallo, Pere Espunya, Pere Puig, Joan Serres, Cebrià Moneny, Jaume Casóliba i Joan Santcebrià. El salari era de 3 sous per jornal, més 4 sous pel “gasto”, la qual cosa indica que quan treballaven a l’obra feien estada a la mateixa casa de les Serres. Si s’esqueia un dia de festa, aquesta era respectada, però pel que sembla, no es movien de l’obra doncs també per aquest dia festiu cobraven “el gasto”. Entre tots ells treballaren 266 jornals. És com si l’obra s’hagués fet amb dos paletes (els dos mestres francesos) i tres manobres treballant continuadament durant tres mesos, ... i amb el concurs esporàdic d’una mula pel transport de materials, els jornals de la qual -també documentats- pagats al seu propietari, equivalien al d’un manobre.
A part dels constructors, en Silvestre Espunya, Jacint Santamaria i “un mosso de Guilanyà” s’encarregaren de conduir parelles de bous per traginar bigues. Aquests traginers cobraven 8 sous per jornal, més els 4 sous de la despesa. Un altre grup de gent que intervingué a l’obra foren els fusters i serradors: en Celdoni Boixadera de Correà tallà bigues i pots, un operari francès de nom Joan Ferrenederri amb dos companys serraren 20 dotzenes de llates cobrant 5 sous la dotzena, i 6 bigues a 2 sous cadascuna. Després empraren sis jornals en ajustar i polir bigues cobrant 5 sous per dia, més l’estada. El fuster Pere Colell de Tuixent i un altre no identificat de Solsona, adobaren bigues i feren portes i una escala; en conjunt els fusters treballaren 15 jornals amb un salari de 6 sous al dia i l’estada.
MATERIALS I JORNALS
Pel que fa a materials emprats, la llista notarial menciona: llates i bigues (comprades al Guilanyà); pots de pi per fer portes; pots d’alba per la porta del porxo; cavalls de pi i de roure, aquests últims pel porxo; claus petits i grossos; golfos, panys i relles; calç i guix i arena; pólvora per “minar pedra” , (la qual cosa indica que la pedra necessària pels murs del porxo s’arrencà a la mateixa zona de les Serres mitjançant barrinades) i finalment una gran quantitat de teules -exactament 3233- pel teulat del porxo i també per adobar el de la casa que no estaria en bones condicions. El preu de cent teules era de 26 sous, més 8 pel transport. Aquesta al·lusió als ports ens fa veure que les teules no foren fetes a les Serres; el document notarial no especifica on es compraren, però no podien venir de massa lluny ... sabent però que foren portades per en Pere Espunya, es podria suposar que procedien d’algun forn no lluny d’aquesta casa ?
De les 351 lliures que en conjunt costà l’obra, el valor dels materials no arribà a les 100 lliures; la resta correspongué al salari de la ma d’obra, entre la qual, els qui més cobraren foren els dos mestres de cases francesos: en Vernis i en Baura; el primer 53 lliures i el segon 49. Però curiosament, no perquè el seu jornal fos de lluny el més cotitzat, sinó pel fet que treballaren més dies continuadament a l’obra. Si fem una escala ordenada de salaris diaris veurem com, a part dels traginers (el jornal dels quals incorporava el cost diari d’una parella de bous) els operaris més ben pagats a l’obra de les Serres eren els fusters:
Manobres: 3 sous/jornal
Mestres de cases: 5 sous
Serradors de bigues: 5 sous
Fusters: 6 sous
Traginers amb dos bous: 8 sous
És interessant també destacar que la major part d’operaris procedien de cases de pagès de la rodalia. Senyal que aquestes, fos quina fos la seva categoria econòmica, no desaprofitaven -sobretot a la tardor i hivern- qualsevol ocasió per ingressar uns diners addicionals i complementaris a l’activitat principal de pagesia. Un bon exemple el tenim en el jornaler Lluís Postils de 36 anys d’edat, el setè dels deu fills que tenia l’amo de Postils en aquell moment i germà del rector promotor de l’obra[3]. Malgrat la seva procedència i condició el veiem treballant 28 dies a les Serres cobrant 3 sous diaris i l’estada. També cal destacar les cinc persones “del Regne de Fransa”, segurament occitans, treballant a l’obra en feines més especialitzades. No es tracta d’un fet atípic si es té en compte la forta corrent immigratòria procedent de l’altra banda dels Pirineus durant els segles XVI i XVII.
FINAL
Hores d’ara, a manca de més informació documental, no podem dir res sobre l’evolució immediata de l’heretat de les Serres ja en mans del rector Mn. Jaume Postils. ¿Pogué l’antiga família Serres exercir el dret a recomprar el mas després dels quatre anys a partir de la fallida de 1678? No ho creiem. Tal cosa hagués sigut un cas de redreçament econòmic familiar ben excepcional en aquella època. Tanmateix, a la llinda de la nova capella de Sant Martí, adjunta a la construcció romànica, s’hi llegeix “Iacobo 16+96 Postils pbro”. És evident que el clergue, quasi vint anys després d’accedir a la propietat de les Serres, hi continuava exercint influència, al punt de sufragar la construcció d’una nova capella al costat de l'antiga romànica.
Probablement a aquells Serres, com a molts antics propietaris d’altres masos endeutats, no els quedà més opció que la masoveria i els jornals ambulants.
[1] Arxiu Parroquial de Sant Llorenç de Morunys. Fons de la Cúria Ducal. Capsa 3.
[2] Pàgina 19 del treball de final de batxillerat de Marta Xandri Postils,
“Història de les 22 generacions de la família Postils”
[3] Pàgina 42 del citat treball de Marta Xandri Postils.