(03) LA TUPINADA DE GUIXERS
(revista Celsona, 23 de març de 2012)
-- Tupinada és un mot que ha fet fortuna. D’un fet concret n’ha sortit una paraula amb un significat general aplicable a qualsevol cas de frau electoral. En què consistí la Tupinada i quina relació té amb la nostra comarca ?
Ens hem de situar a mitjans del segle XIX. El 1840, amb el reconeixement d’Isabel II com a reina legítima, finalitzà la primera guerra carlina després de set anys de conflictes, alguns especialment violents a la Vall de Lord. La inestable política nacional estava dominada per dos partits de caire monàrquic-liberal: el moderat o conservador i el progressista. El primer fou el predominant durant una dècada que començà el 1844 amb el govern del general Narváez.
Aquest promulgà el 1846 una nova llei electoral que dividí les províncies en districtes electorals, un per cada 35.000 habitants, dels que en sortia elegit un únic diputat: el que aconseguia la majoria absoluta de vots. El cens electoral era molt restringit, només podia votar qui pagava entre 200 i 400 rals de contribució, de manera que els electors amb prou feines arribaven al 1 - 2% de la població.
El mecanisme electoral el 1846
Amb la nova llei la província de Lleida quedà dividida en quatre districtes electorals: Lleida, Agramunt, Tremp i la Seu d’Urgell, únics llocs on, en principi, havia de residir la mesa electoral. Malgrat això, la llei preveia la divisió d’un districte en seccions electorals (on també es podria votar) en cas de problemes de transport o si el districte comptava amb un cens superior als 600 electors. Així, el cap polític de la província (l’equivalent al Governador Civil) establí les seccions de Cervera i Balaguer dins el districte d’Agramunt; les de Sort i Viella en el de Tremp; i pel que fa el districte de la Seu, hi constituí les seccions de Solsona i ... sorprenentment la de Guixers !! I fou així com aquesta demarcació rural de menys de 200 habitants i sense nucli urbà, entrà l’any 1846 a la història electoral del país.
La secció de Guixers abastava uns 3.500 habitants, dels quals, només 46 persones contribuents tenien dret a vot, un 1,3% del total. Comprenia els electors residents a Sant Llorenç de Morunys, Sisquer, Montcalp, la Corriu, Ancies, Pedra i Coma, Castellfraumir, Josa, Cornellana, Fórnols, Tuixent, Odèn i Gósol, a més dels propis electors de Guixers, territori que en aquella data (1846) prèvia encara a la instauració dels moderns municipis, abastava el territori de l’antic castell de Castelltort, es a dir, els termes de les esglésies de Sant Climent de Castelltort, Sant Martí de Guixers, Sant Serni de Vilamantells i Santa Creu dels Ollers.
Era evident que la designació de Guixers com cap de secció electoral (i no Sant Llorenç que hagués estat l’opció més raonable) no obeïa a altra cosa que la facilitat de manipulació dels resultats electorals.
Fixem-nos com funcionaven les coses dins el local electoral. La mesa era presidida pel batlle i constava d’uns secretaris escrutadors nomenats pels mateixos electors presents al començament del dia. Per votar, la mesa lliurava una papereta a l’elector, en la qual, i a la vista de la mesa, aquell hi havia d’escriure o fer escriure, el nom del candidat votat. La intimidació sobre l’elector era total, i per si no n’hi hagués prou, quedava l’actuació de la mesa en el moment d’escrutar les paperetes que havien de ser cremades seguidament. És fàcil entendre que qualsevol pràctica fraudulenta era més factible en un àmbit reduït i aïllat com Guixers que no en un lloc urbà i exposat als ulls de molta més gent.
El local electoral de Guixers
La nova secció electoral de Guixers decidí constituir la mesa a la casa Jardí, un vell hostal i taverna situat en un encreuament de camins rals, just en el límit amb el terme de Sant Llorenç i a la vista d’un meravellós paisatge muntanyenc. Aquesta casa, des de feia unes desenes d’anys, s’utilitzava també per reunions comunals.
Fou en aquest lloc on es portaren a terme 8 eleccions a diputats entre 1846 i 1865. Durant aquest període de temps, Guixers fou cap de secció sempre que el govern era de signe conservador; en canvi deixà de ser-ho durant el bienni progressista (1854-1856). La primera d’aquelles 8 eleccions (la de desembre de 1846) fou la que agafà celebritat per les irregularitats que s’hi cometeren i que quedaren definides per la paraula tupinada.
Les eleccions de 1846
Les eleccions foren convocades pels dies 6 i 7 de desembre de 1846, en un ambient crispat perquè l’oposició progressista, a diferència d’altres vegades, acudí als comicis de forma activa i coordinada. Pel districte de la Seu -al qual pertanyia la secció de Guixers- es presentaren els candidats, Salvador Maluquer (progressista) i Joan Gayà (conservador) essent aquest últim el candidat governamental.
A nivell local, aquelles dates electorals coincidiren a més, amb els moments primerencs de la segona guerra carlina. El neguit que per la població deuria suposar transitar pel territori controlat per les partides de Benet Tristany no podia afavorir precisament la concurrència dels 46 electors que havien d’anar a votar a Guixers. Malgrat tot, les eleccions se celebraren en totes les poblacions caps de secció sense incidents violents.
El guanyador pel districte de la Seu, fou el candidat del govern, Joan Gayà, per una diferència global de només 12 vots (107 contra 95), però amb resultats oposats segons les seccions, ja que perdé a la Seu d’Urgell, i en canvi guanyà a Solsona i Guixers. En el conjunt de la província de Lleida la participació fou del 66%, al districte de la Seu un 56%, i a Guixers, on pel seu caràcter rural i dispers s’hauria d’haver esperat una participació menor, resulta que hi votà .... el 87% del cens electoral !!
La tupinada
Què havia passat a Guixers? La resposta la trobem al Butlletí Oficial de l’Estat del 9 de gener de 1847 on es reprodueix la sessió del Congrés en la que foren llegides les actes dels escrutinis per aprovar formalment el resultat de les eleccions.
Quan tocà el torn de llegir els resultats del districte de la Seu d’Urgell, s’aixecà el diputat de l’oposició Pasqual Madoz i presentà una queixa referida a l’actuació de Guixers: “...es bien seguro que al oír este nombre aquí, será la primera vez que los Sres. Diputados le hayan oído en su vida ... porque no es villa, ni ciudad, ni pueblo, ni aldea; es una casa de campo, un simple cortijo, ... en donde hay una taberna. Es tal, señores, la inutilidad del sitio para la elección y tal la informalidad con que se hizo, que no encontrando urna en que depositar los votos, se echaron en un puchero, y así consta por certificación bastante para demostrar el hecho...”
La denuncia ve a dir que a Guixers, lluny de dipositar els vots a una caixa tancada, la mesa utilitzà un “puchero”, o tupí en què era molt fàcil ficar-hi la ma i alterar-ne el contingut. No hi ha dubte que la popularitat de les paraules pucherazo o tupinada nasqué arran del discurs parlamentari de Pasqual Madoz, que expressat amb un aire d’ironia, arrencà unes sorolloses rialles per part de tot el Congrés, segons indica la mateixa acta transcrita al BOE.
Però seguim escoltant al diputat Madoz: “...Hay, señores, otro hecho que afecta directamente la elección en términos de anularla y éste es que hay 13 electores que declaran formal y solemnemente que no han votado, aunque aparezca que sí ...”
Aquest
fou l’autèntic problema. Després de l’escrutini, al ser publicada al BOE la
llista de votants, tretze persones de la secció de Guixers hi veieren aparèixer
el seu nom malgrat no haver anat a votar. Cal dir que el frau tingué un efecte
decisiu sobre el resultat del districte, ja que l’avantatge global del diputat
“guanyador”, Joan Gayà, com hem dit abans, fou precisament de dotze vots. Sense
els tretze “votants” de Guixers el diputat governamental no hagués sortit
elegit.
El diputat
elegit
Joan Gayà era un petit empresari resident a Madrid al servei del partit conservador, que no tenia vinculació de cap mena amb el territori pel qual es presentava. Gràcies però, a la cadena d’influències (el Governador Civil sobre els cacics territorials, aquests sobre l’alcalde i l’alcalde sobre els electors), el personatge sortí elegit diputat pel partit conservador en successives eleccions a Corts fins el 1867.
Un plec d’antics papers procedents de la Corriu i dipositats al museu de Sant Llorenç, contenen precisament una carta de Joan Gayà escrita l’octubre de 1864 i enviada al batlle dient-li: “... sabiendo por nuestros buenos amigos de Solsona las justas y merecidas simpatías que disfruta Vd. en esa sección electoral, no vacilo en rogarle las ejerza en mi favor...” La resposta de l’alcalde fou: “...Cuatro han sido las veces con ésta, que me ha cabido la honra de presidir la elección de Vd en esa sección, y siempre he tenido el placer .... de influir con mi escasa influencia en su elección...” Sobren els comentaris.
La secció electoral de Guixers tornà a protagonitzar una irregularitat a les eleccions de 1853, quan, pel que sembla, els electors s’acostaven a la mesa ja amb la papereta ja complimentada ... però no per ells mateixos ... sinó pel secretari municipal, el qual els abordava convenientment fora del local. Guixers deixà de ser cap de secció electoral el 1865, quan arran d’una nova llei electoral, es suprimiren els districtes substituïts per les províncies. Llavors les meses electorals se situaren en les poblacions caps de partits judicials.