(14) ARNAU MIR DE TOST I ARSENDA: NOTÍCIES QUE INTERESSEN A LA VALL DE LORD
............................................................
Arnau Mir de Tost va néixer a les acaballes del segle X. Els seus pares es deien Miró de Tost i Sança i era el gran de quatre germans: Arnau (l’hereu), Bernat, Seniofred i Geberga. La mare Sança encara vivia al 1040.
Arnau casà amb Arsenda entre els anys 1031-1033. Tot seguit el matrimoni comprà als comtes d’Urgell el castell de Llordà on instal·laren la seva residència. Tingueren set fills: Arnau, Sança, dues noies desconegudes (tots quatre moriren en plena infantesa), Guillem-Arnau (morí jove) Valença i Ledgarda. Al 1034 Arnau conqueria Àger als sarraïns i el 1047 consolidava la conquesta de forma definitiva. No cal allargar-nos en les conegudes gestes militars i polítiques d’Arnau i Arsenda que foren moltes i de transcendència històrica.
Arsenda feu testament el maig de 1068 (arxiu Corona d’Aragó). Tres anys més tard, en data d’agost de 1071, ho feria Arnau (arxiu capitular de Lleida). Els documents aporten gran quantitat d’informació sobre l’extens patrimoni dels testadors, dintre del qual s’hi troben notícies que interessen a la Vall de Lord. Els dos testaments (en llatí) foren publicats en el llibre “Història de la villa de Ager” de Fray P. Sanahuja editat el 1961, pp. 339-347 Del testament d’Arnau hi ha una traducció al català a “Catalunya Romànica” volum XVII, pàgina 36, (F. Fité).
Tot seguit faré un petit buidat de la informació existent en els dos testaments publicats en el llibre esmentat de Fray P. Sanahuja i que faci (o pugui fer) referència a la Vall de Lord.
TESTAMENT D’ARSENDA (1068) :
.- deixa a “sancto Saturninum de BISAURA una capa de tiruez”
.- deixa a “sancto Saturnino DE CASTELLO TORT alia capa de tireyz cum cuperturo de seda”
.-deixa a “ ecclesiam sancti JACOBI Castelli, una capa de tireiz”
.- deixa a “sancti CHRISTOFORI valente mancusis C pro anima filii mei Arnalli”
.- “Adhuc eciam mando ut excepto hoc supraescriptum, de mea auere qui remanet qui pro anima mea debet esse datum habeant quatuor monasteria qui sunt in comitatu Orgellitense, sclilicet, Cenobium Sancti Andree apostoli, et sancti Saturnini, atque SANCTI LAURENTII, et sancte Cecile, secundum extimacionem de supradicto seniori meo propter remedium anime mea...”
TESTAMENT D’ARNAU MIR (1071):
.- “Relinco iterum ad Cenobium SANCTI LAURENCII per luminaria illud alodium quod abeo intra terminos de Olivos simul cum ipsa ecclesia que est ibi, pro anima mea et uxoris mee et filii me Guilielmi atque per ereditatem de filia mea Sancia que ibi fuit sepulta, sub tali conventum ut ullus Abas neque ullus homo non possit illut dare neque per feuum neque per ullum ailiu usum , set semper maneat ad servicium Dei in victi Monachorum”.
.- “Et ad sanctum Saturninum de BISAURA dimito per luminaria ipsam villam de Guanta pro anima mea siue per ereditatem de filia mea que ibidem fuit sepulta”.
.- “... centum mancosis de Barchinona quos relinquo in valente et opera Sancti CHRISTOFORI pro anima filii mei Arnalli qui sepultous fui tibi”.
.- “...et castrum Sancti JACOBI ... quos ego teneo per Ermengaudum comitem ... dimito ad Gerallum, nepto meo, et Ledgardam filiam meam...”
.- “... Et ipsos castellos DE VALLE LORD cum alio castro de BISAURA cum illorum terminis et pertinenciis remaneant ad nepto meo Gerallo et ad filia mea Ledgardam ut ita teneant et abeant eos per Reimundum Guadalli, sicut ego hodie teneo et abeo eos per illum et sicut resonat in conveniencia que inde fuit facta inter me et Guadullum, episcopum, patrem suum”.
IDENTIFICACIÓ DE LLOCS LORDENCS
Existeixen dubtes en la identificació d’alguns dels noms possiblement lordencs citats en els testaments i que acabo de remarcar en majúscula: S. Saturninum de Bisaura correspon a Sant Serni de Besora (Navès) en opinió de F. Fité (“Arnau Mir de Tost, un senyor de frontera al segle XI” F. Fité i E. Gonzàlez, Ed. Universitat Lleida, pag 250). En canvi J. Lladonosa (“Arnau Mir de Tost”, Ed. Rafael Dalmau, 2012, p. 52) situa Sant Sadurní de Besora al Pallars. El fet és que ni al Pallars, ni a les comarques que l’envolten, existeix cap castell Besora segons l’obra “Els Castells Catalans” Vol XVI. p. 1.560. Per tant, em decanto clarament per l’opció de Navès.
St. Saturnino de Castello Tort també planteja alguna dificultat. Segons F. Fité s’ha de situar a Castilló de Tor, a prop de Pont de Suert. Però també seria possible Sant Serni de Vilamantells, església situada en el districte de Castelltort dins la Vall de Lord, que en el 1064 havia sigut traspassada al cenobi de Sant Llorenç pel comte Ermengol III. Ens inclinaríem per aquesta possibilitat tenint en compte la proximitat del nucli de propietats ubicats, com veurem, a la Vall de Lord. L’ecclesiam sancti Jacobi, és identificada com sant Jaume de Boixadera dels Bancs per M. Riu (“El monestir de Sant Llorenç de Morunys, als segles X i XI” Revista Urgellia vol 5, pag 180), però el topònim Boixadera no apareix en el text del testament i en canvi surt “castelli” cosa que ens remet a Sant Jaume del castell de Tost, tal com opina F. Fité. L’església de Sancti Christofori és identificada amb alguna cautela com Sant Cristòfol de Busa tant per M. Riu com per F. Fité. La veritat és que d’entrada podria sorprendre una localització tan deslligada de sectors més habitats i productius, però no oblidem la proximitat del monestir de Graudescales, cosa que podria donar sentit a acceptar l’opció de Busa, que per altra banda té poques alternatives.
Sobre Sancti
Laurentii no hi ha el mínim dubte: es correspon amb el cenobi de Sant
Llorenç de Moruyns. Els “castellos de Valle Lord” han de ser els castells de La
Pedra, Castelltort i Sisquer, més un castell anomenat “Vall de Lord” a
començaments del segle XII que no ha estat identificat, per bé que sospito que podria ser una torra situada al Puit, antecessora de la torra construida pel vescomte de Cardona el 1297.
Amb les anteriors consideracions resumeixo en el següent apartat les noticies que sobre la Vall de Lord aporten els testaments d’Arnau i Arsenda.
NOTICIES QUE INTERESSEN A LA VALL DE LORD
Segons informa el
testament d’Arnau, a l’últim terç del segle XI els castells de la Vall de Lord
superior, més el castell de Besora estaven infeudats a Arnau Mir de Tost, el
qual els posseïa en nom de Ramon Guadall en virtut d’un pacte establert anys
abans (cap el 1030-1035) amb el seu pare, el bisbe Guadall de Barcelona. Els
Guadall eren magnats hisendats al Bages i senyors del castell de Calders. Evidentment
Arnau, embolicat permanentment en assumptes militars i polítics a la frontera meridional
del comtat d’Urgell, deuria haver traspassat la gestió dels castells lordencs a
castlans de la seva confiança. La presència personal d’Arnau a la Vall
de Lord degué ser esporàdica, produïda amb més probabilitat cap els anys
1035-1040. Fou en aquesta època quan traspassaren els primers quatre fills del
matrimoni, i d’ells, tres, curiosament foren sepultats a la Vall de Lord o
rodalies: el nen Arnau a Sant Cristòfol de Busa, la primera filla Sança, a
l’església de Sant Llorenç de Morunys, i una de la segona o tercera filles (de
nom desconegut), a Sant Serni de Besora. (la quarta filla va ser sepultada a Artesa, segons el testament d'Arnau)
Es fa difícil d’imaginar les raons que portaren el matrimoni a sepultar les seves criatures (excepte la d'Artesa) en llocs allunyats de la seva residència de Llordà i fora del territori que constituïa el nucli de les seves actuacions i dels seus interessos. Pel que fa la filla Sança, és probable que la seva sepultura coincidís amb la consagració de l’església monacal de Sant Llorenç, a la qual hi degueren assistir Arnau i Arsenda. Planeja un misteri sobre el fet que en ambdós testaments s’esmenti l’església de Busa amb una deixa de 100 mancusos en memòria del fill Arnau, sepultat allà segons diu el testament del seu pare. Aquest intent de beneficiar l’església de Busa podria tenir la seva explicació en la competència que d’aquesta manera podria exercir sobre el monestir de Graudescales (que no queia sota la influència d’Arnau) pel control de la zona alta de la vall d’Ora.
Igualment, hi podria
haver motivacions en fer del castell de Besora un punt de referència en relació a
propietats que Arnau anava adquirint a la part baixa meridional de Busa. En
tenim coneixement d’un alou a Olius i d’una adquisició el 1043 de la torre i
alou de Quer, a l’est de Navès. Així, no resulta estrany que els testaments
afavoreixin l’església de Sant Serni de Besora: Arsenda deixa un cobertor d’altar
i Arnau cedeix una vila anomenada Guanta, no localitzada.
El cenobi de Sant Llorenç, l’església del qual -recordem-ho- albergava la sepultura de la filla Sança, quedava beneficiat en el testament d’Arsenda amb una quantitat indeterminada d’or (M. Riu parla de quatre unces d’or a “Catalunya Romànica” Vol XIII, p 270 ) però aquesta quantitat concreta no la sé trobar en el text del testament, i per part d’Arnau, amb la donació de l’esmentat alou d’Olius i la seva església (que no es tracta de Sant Esteve, sinó d’alguna capelleta inserida a l’alou). És significatiu que el testador faci incloure un paràgraf remarcant la condició que cap abat aparti aquest alou del servei al cenobi de Sant Llorenç, com si preveiés que tal cosa podia succeir. Si se’m permet l’especulació: ¿no podria ser que la pedra tan ben disposada en el segon pilar de la dreta de la nau central a l’església de Sant Llorenç, on hi ha incisa una pregària de tipus funerari, volgués assenyalar el lloc on la difunta criatura fou sebollida?
Finalment, Arsenda llega un cobertor d’altar a l’església de Vilamantells, amb la qual cosa es beneficiava indirectament al cenobi de Sant Llorenç que havia rebut en donació comtal, feia quatre anys, la citada església de Vilamantells.
Un document de 1046 (Cebrià Baraut, Urgellia vol 5, p. 125) dona notícia de les parròquies, castells i altres honors que Arnau Mir de Tost posseïa per donació dels bisbes d’Urgell. Entre la relació de parròquies cedides pel bisbe Armengol hi consta la frase: “et ipsos tercios de valle Lordensis”. Entenem doncs, que, excloent les esglésies sota influencia benedictina, ja fos mitjançant el cenobi de Sant Llorenç, o directament des de l’abadia de Tavèrnoles, Arnau Mir posseïa drets sobre un terç de les rendes de la resta d’esglésies de la Vall de Lord.